“No era mort. I aquesta era l’única veritat que jo volia sentir. Perquè jo, el Guim, el volia viu. El necessitava viu.”

“El Guim m’havia deixat. Allò nostre s’havia acabat. Igual que s’havien acabat totes i cadascuna de les coses bones i boniques i eternes que m’havien passat. Igual que s’acabarien també les altres coses bones i boniques i eternes que havien de venir. Així era la vida. Encara que no m’agradés.”

“El diumenge 20 d’abril del 1997, el personal de la planta de medul·lars de la Vall d’Hebron va portar-li al Guim, a la sala de cures intensives on es recuperava de l’operació, un pastís a mig descongelar i una espelma. Feia dinou anys.”