Ara fa tretze anys
El 19 de novembre de 2009 estava embarassada de set mesos. Trenta-una setmanes per ser exactes. Em va costar, ho reconec, parlar i pensar en setmanes i ho vaig oblidar molt de pressa també. Excepte les trenta-una setmanes. Aquestes, i tot el que van implicar, se'm van quedar gravades a foc.
Aquell dia tenia l'agenda plena de metges. Al matí, al CAP per renovar la baixa, que havia demanat feia només un mes. La doctora, que era molt simpàtica, em va preguntar com em trobava i jo que cansada, que mooooooolt cansada. Ella em va respondre que de vegades estem cansats i no fem res i que això mateix ens provoca més cansament i jo vaig sortir de la consulta pensant, joder, tia, mira que ets gossa, t'has de moure més i així segur que et comences a trobar millor. La tarda anterior m'havia vingut a veure la meva àvia i havíem estat passejant. Jo caminava més a poc a poc que ella i em notava la panxa dura i una mena de contraccions. Però tranquil·la, iaia, que encara és molt d'hora i són contraccions d'aquelles falses, de Braxton no sé què que en diuen. I ella em mirava amb cara de no sé de què em parles i molt d'ensurt.
Després del CAP tenia revisió al ginecòleg, a l'Hospital General de Catalunya. I el cas és que la doctora que em va fer l'ecografia es va posar blanca de cop i va córrer a cridar el meu metge. T'hem d'ingressar... el coll de l'úter... gairebé... desdibuixat... retardar... tant com... repòs... absolut... injeccions... madurar... pulmons. Després em van fer seure en una cadira de rodes al passadís fins que em pugessin a planta. El Pau, amb la seva, de cadira, al meu costat, parlava pel mòbil, avisava tothom i jo començava a sentir que deixava de ser jo per ser només un mitjà. Un receptacle. Un purgatori que calia allargar.
No em trobava malament. No pitjor que el dia anterior, vull dir. Però sabia que no m'havia de moure, gens ni mica. A la nit el Pau va haver de marxar perquè l'habitació no estava adaptada perquè ell es quedés a dormir. I va venir ma mare. Ai, les mares.
Jo no podia dormir. Estava inquieta. A la tele posaven en bucle reportatges sobre Franco i el final del franquisme. De matinada, potser a la una o les dues ja del 20 de novembre, vaig avisar que em semblava que tenia contraccions. Només m'havien posat una de les dues injeccions màgiques que fan madurar pulmons abans d'hora, però tant era. Sí que en tenia, de contraccions. Eren dèbils, però hi havia patiment fetal (ai, ai, ai). Truquem al teu doctor. I jo em vaig imaginar aquell bon home a casa seva, dormint, o ves a saber què fent, i el busca que li sonava, per mi aquell cop, de matinada. Tant ell com el Pau em van trobar ja a la sala de parts i amb tots dos em van saltar les llàgrimes.
Al quiròfan, perquè em feien cesària i si hi ha cesària hi ha quiròfan, érem molta gent. Doble de tot: dos nadons, dos ginecòlegs, dues llevadores i dues pediatres. Sempre explico que la casualitat va voler que fóssim quatre Laures en aquell quiròfan: una ginecòloga, una llevadora, una pediatra i jo. L'anestesista, que només era un i no es deia Laura, em va fer seure amb l'esquena molt recta per posar-me l'epidural. Em va dir que m'havia d'estar quieta quietíssima i jo juraria que no em vaig moure ni un mil·límetre. Per elles. Per les meves nenes.
Ara fa uns dies llegia al perfil d'Instagram de la Victòria Peñafiel, una fotògrafa que segueixo a xarxes i que si no coneixeu us recomano molt, sobre la seva experiència a una unitat de nounats. Jo no sé endreçar ni posar nom als sentiments d'aquells dies. El Pau sovint parla d'un bany de responsabilitat. Sí que crec que té alguna cosa d'aterratge. També d'atropellament. Penso que van ser dies en què els esdeveniments van passar per sobre de tota la resta. No hi havia temps per pensar, tan sols per avançar, pas a pas: cipap, analítiques, infeccions, vies, sondes, pulmons pendents de madurar, cors que encara no s'havien tancat, orelles tan primes com el paper de fumar que es doblegaven i després no volien tornar a lloc, peus diminuts, taques de naixement que apareixien després d'haver nascut, instints que encara no s'havien despertat...
La Irene i la Mònica van néixer a mig fer, amb un quilo i mig de pes i trenta-una setmanes de gestació. A la unitat de nounats de l'HGC ens van cuidar tothom. A elles sobretot, però també a nosaltres. Quan vam marxar d'alta, just per Cap d'Any, tenien trenta-sis setmanes i havien arribat als dos quilos de pes. Dos pesolets. Els nostres dos pesolets.
Diumenge passat, 20 de novembre de 2022, va fer tretze anys de tot allò.
Tretze anys que vam travessar aquell llindar. Tretze anys que ens vau canviar la vida.
Per molts anys, Irene i Mònica!
