Ressenyes

"Ramona, adéu", de Montserrat Roig

Darrerament, he pensat molt en què fa que un llibre (o una pel·lícula o una obra de teatre o una sèrie, tot i que jo, soc molt poc de sèries, confesso) m'agradi. També en els matisos que podem donar-li al verb "agradar": m'ha agradat una mica; m'ha agradat molt; o moltíssim; m'ha agradat tant que passa a ser un dels meus top 100, top 50, top 10, top 5. O potser és un m'ha agradat, però... Però em podria haver agradat més. Però no m'ha emocionat. Però la forma no m'ha acabat de convèncer. Però se m'ha fet pesat. O llarg. O curt.

Ara que a més a més estic a l'altra banda, a la d'autora, i sé el que costa parir una obra ho visc també des d'aquí: sabem que no podem agradar a tothom, però ho voldríem, oi? Per què no tothom (i amb tothom vull dir l'univers sencer) veu la feina que hi ha al darrere i la valora? Per què això que jo he escrit no arriba i emociona i encanta a tothom? Ho voldríem, tot i que no ho confessem en públic.

citacio ramona adeu 1Crec que en el meu cas hi ha diversos factors pels quals una obra m'agrada: que estigui ben escrita, que no es faci pesada, que tingui ritme, que no ens tracti als que l'estem llegim (siguem adults o infants o adults i infants plegats) com si fóssim idiotes. Necessito també que hi hagi una història. Em costa la no-ficció i també les reflexions. A mi m'agrada que m'expliquin contes. Que em posin al davant uns personatges als quals els passen coses.

Però encara hi ha una cosa més: m'agraden els llibres que, per una raó o per una altra, em remouen. Els que em posen el dit a la nafra. Sigui per riure o per plorar o si pot ser per totes dues coses alhora en una mateixa obra (m'agraden moltíssim les contradiccions inherents a l'ànima humana, la nostra capacitat per dir i pensar i fer una cosa i també la contrària).

Entenc que és això, la remoguda interna que algunes històries ens desperten, el que fa que un llibre agradi a algunes persones i a altres no. Perquè tots tenim els nostres "temes", les nostres "nafres". Algunes fins i tot canvien amb el pas del temps: confesso (sí, sí, ho confesso) que amb vint anys vaig riure moltíssim llegint El diari de Bridget Jones. També que, ara com ara, no puc evitar plorar com una magdalena amb una escena de la pel·li de Disney sobre Rapunzel (aquella que per alguna raó misteriosa es titula en castellà Enredados): sabeu quan estan ella i l'Eugène a la barca llençant els fanalets a l'aire i surten els pares d'ella, que són els reis, però encara ningú, ni tan sols ells, ho sap que la filla està allà, al llac, davant del castell, i estan tots deixant anar els fanals precisament per la filla desaparegudaaaaaaaa? Doncs jo ploro. Ploro com una beneita perquè penso que fort deu ser que et robin la filla de nadó i que et perdis tota la seva infantesa.

citacio ramona adeu 2Poso aquests exemples precisament perquè a priori són força superficials, o sigui, que no són grans obres de la literatura universal ni de la història de res. Però a mi, em ressonen. Igual com m'han ressonat en diferents moments de la vida A sang freda de Truman Capote, la poesia de Benedetti, la biografia novel·lada de Camille Claudel d'Anne Delbée, Mecanoscrit del segon origen de Pedrolo, La casa de Mango Street de Sandra Cisneros, Ànima de Wajdi Mouawad, els contes de Cortázar, Mirall trencat de Mercè Rodoreda, Escriure de Stephen King, Allà on viuen els monstres de Maurice Sendak i molts, molts d'altres.

Feia temps que volia endegar aquest bloc, però tot em feia endarrerir-ho. La meva idea era fer un bloc on alternaria articles sobre el fet d'escriure, o la meva experiència en primera persona com a autora novella, i ressenyes sobre llibres. No acabava de tenir clar per on començar, pensava a fer-ho quan em pogués comprometre a una certa regularitat... Però no eren altra cosa que excuses, oi? Vull dir que al final, tot és posar-s'hi. I per fer una ressenya no cal altra cosa que tenir al davant una lectura que ens agrada, que ens agrada molt, i que ens fa deixar de banda la mandra i posar-nos a escriure i a parlar-ne i a recomanar-la.

Així que he decidit que avui era un bon dia, un dia tan fantàstic com qualsevol altre, per estrenar-me amb això de les ressenyes. També que la Montserrat Roig era un gran començament.

citacio ramona adeu 3L'obra de la qual vull parlar és la que estic llegint ara mateix, que no he acabat encara, però que m'està arribant i removent tant com em va arribar i em va remoure El temps de les cireres. Ramona, adéu, és la primera novel·la de la Montserrat Roig. En ella apareixen ja alguns personatges de l'univers proper, quotidià i farcit de dones de les seves novel·les. I quins personatges. I quina Barcelona. M'agraden els detalls que en mostra. M'agrada veure a través dels seus ulls i de la seva prosa aquella Barcelona que també és nostra. O que jo em sento meva. I sobretot m'agrada com retrata l'univers femení, i la seva evolució. Els detalls de la vida menuda, petita, que ella sap veure, posar al davant de tot i transmetre.

Ramona, adéu és la història de tres dones (àvia, mare i filla) que viuen èpoques tan intenses com les de la primera república, la guerra civil i el final del franquisme. Cada episodi que s'hi narra em ressona. Em ressona el segle XX amb tot el que es va viure, amb els canvis i les contradiccions ideològiques. Em ressona com ho van viure les dones, com estaven condicionades per la tradició, per l'educació, per la religió i pels homes. Em ressona com l'autora ho mostra, tot això. I em ressona pensar que soc descendent, d'alguna manera, d'aquelles dones. De totes aquelles dones i també de l'autora que ens les llega.

M'agrada molt, moltíssim, la Montserrat Roig. No puc evitar-ho. M'agrada i em remou.


portada ramona adeu montserrat roig 201703211827

 

 

 Títol: Ramona, adéu

Autora: Montserrat Roig

Any de publicació: 1972

Editorial: Edicions 62

Pots comprar-la aquí!


 


© COPYRIGHT Laura Gonzalvo. All rights reserved.